M’havia desvetllat el rum-rum del camió de les escombraries i no havia aconseguit tornar-me a adormir. El carrer estava desert. Devia ser molt d’hora. Vaig sortir al balcó. Feia fred. Em vaig embolicar amb el barnús de franel·la del Manu. Les vores dels punys estaven esfilagarsades i els colzes desgastats, però era suau. I càlid. I feia olor de roibos i de truita de patates. De la butxaca dreta en vaig treure una bossa de tabac i el paper. Amb poca traça ―no fumo gairebé mai―, en un parell de minuts vaig aconseguir cargolar una cigarreta. Me la vaig col·locar als llavis. Aleshores, tot era silenci. Havia emmudit aquest racó de l’Eixample esquerre? O potser era jo que havia ensordit?
El fòsfor del llumí va deflagrar i una bici de nyigui-nyogui va passar per davant del xamfrà de casa fent nyigo-nyigo. Els meus timpans van vibrar. I vaig sospirar tranquil·la.
Ni blanc ni negre 
Ja està? No n’hi ha més!!??
Me’ls he llegit tots (fins i tot uns quants amb veu alta perquè els sentissin a casa)… i espero els següents amb candaletes!
Felicitats altra vegada!
Hosti, nena! Quina il·lusió! Que els hagis llegit en veu alta m’ha fet somriure. Això vol dir que t’han agradat prou com per voler-los compartir! Un petonàs!