Plovia i el vaig veure, refugiat sota un portal en un xamfrà de l’Eixample esquerre. Duia un vestit gris marengo i una corbata de ratlles taronja i verd pistatxo i mocassins. A la mà dreta sostenia un paraigua negre; a l’esquerra, un diari rebregat que semblava que llegia amb interès. Vaig creuar el carrer corrents, per no mullar-me, i vaig refugiar-me al portal on era ell. Va aixecar la vista del diari i em va mirar, de reüll, però no em va reconèixer. Allà, palplantada al seu costat, vaig aprofitar per fitar-lo. Seguia gairebé com sempre, però ara pentinava cabells blancs i lluïa una mica de sotabarba i pèls a les orelles, i havia canviat les ulleres de pasta dels vint anys per unes ulleres amb la muntura a l’aire. Tan grises com ell, ara. La pluja va amainar. Es va posar el diari a sota del braç i va obrir el paraigua i jo, encara no sé gaire per què, vaig decidir seguir-lo.
Ni blanc ni negre 