El clàssic

Gol nord. Zero a zero. El camp vibra. Tinc el nas glaçat. Les mans, blaves. Queixalo el frankfurt compulsivament abans no es refredi. El Guardiola camina amunt i avall. L’abric li queda de conya. «Malpariiit!», m’eixorda el del darrere. Miro el Joan i em somriu amb complicitat. El iaio de la dreta dedica un cabró apassionat al Mourinho, i la dona del costat s’embolica bé la bufanda blaugrana i renega un que n’és, de pocavergonya, el portuguès aquest. El meu amic em mira per sobre de la vora del got de cervesa i fa que no amb el cap. Riem per sota el nas.

La pilota és als peus del Messi. Dribla entre tots els adversaris amb qui topa. Es fa el silenci. Aquell del Madrid que diuen que és un porc li fa una falta. L’argentí encara no ha caigut a la gespa que el Joan, al meu costat, ha fet un bot, m’ha colpejat el canell i el tros de frankfurt que em quedava ha sortit volant. Està dempeus i, pels ulls, injectats de sang, i la caròtida, que sembla a punt de rebentar, diria que és la víctima d’una possessió infernal. De la boca, li’n surten capellans i una veu diabòlica que em costa reconèixer. Brama, a l’uníson de milers i milers de goles, en un cànon caòtic d’insults: «Fill de puuuuta! Cabró de merda!».