Pim-pam, pim-pam. És el diàleg monotemàtic d’unes pales de fusta. De fons, se sent el mar, brau; al darrere, les rodes d’uns patins que necessiten una bona injecció d’oli. Dins meu, el cor que batega a noranta-set pulsacions per minut i els pulmons que supliquen una bona dosi d’aire. Em bullen les galtes, em suen els genolls i tinc les cuixes entumides per la poca pràctica en això del fúting. Sec en un banc i el Lluís està recolzat a la barana, fent estiraments amb la cama dreta. Vinga, va, arribem fins al peix aquell del Gehry? Em tombo, esbufego, me’l miro i, tot seguit, faig un cop d’ull a la macroescultura de metall. Buf. Sembla que sigui a cent quilòmetres. El senyor gran que juga a pales es marca un drive digne del Federer . Va, vinga, amb la condició que arribem fins al Tio Che i fem una orxata!
Ni blanc ni negre 