Quinze, setze, disset, divuit i ara un punt alt. La tieta Pili m’ha agafat fort l’avantbraç i, amb perícia de ventríloqua, sense moure els llavis i com qui no vol la cosa, m’ha dit: ¡nena, nena! He deixat el ganxet i l’he mirada. Amb els ulls assenyalava l’andana del davant. ¡Mira cuántos negros! No parava d’observar-los; ho feia de reüll, crec que amb sorpresa i, potser, amb una certa desconfiança. Li he somrigut. ¿Qué pasa? Pero si en Murcia también tenéis muchos negros, ¿no? He observat els tiarrons. Tots eren alts i esvelts i anaven vestits de blanc i de negre, alguns amb boina i altres amb el cap descobert, i conversaven amb veus de vellut. Pili, ¿no ves qué voces y qué pintas? Estos tíos seguro que tocan en alguna banda de jazz y se van para Barcelona a hacer un bolo. He agafat el ganxet i m’he dit que merda, que per culpa de la Pili m’havia descomptat. Un, dos, tres i quatre i, ara, tres punts alts. Ah… ¿Y los instrumentos?
Ni blanc ni negre 
Fantàstic!!! :)))
Què bo!