Esperàvem les motxilles, a l’aeroport de Bangkok. «Ostres, quina llàstima no haver parlat amb tu fins ara!». Els ulls, celestes, li somreien. Havíem compartit vuitanta minuts de vol i no havia estat fins una estona abans, quan li havia cedit el pas a l’avió, que m’havia dirigit la paraula. Amb prou feines arribava al metre setanta; si no hagués estat per això, hauria dit que era l’Steve Sanders, el rosset i malcriat de Sensación de vivir. No es deia Steve, però, sinó Rob i, a l’igual que el personatge de la sèrie, era de Califòrnia. Tenia quaranta anys i l’habilitat de resumir la seva vida en cinc minuts: un matrimoni fallit l’havia conduït a retirar-se, sis anys enrere, a una ciutat del nord-oest de l’Índia, a tocar de l’Himàlaia, per dedicar-se a la meditació. Era informàtic i feia teletreball. A Tailàndia, hi estava de vacances. Mentre m’ho explicava, veia per la cua d’ull com els meus amics ja rumbejaven cap a la parada de taxis. Em vaig afanyar a agafar el patracol. «Ho sento, Rob, he de marxar corrents! Ha estat un plaer». «Espera’t un segon!», va dir, mentre obria la guia de viatge. En va treure una foto en blanc i negre en la qual apareixia ell, estirat sobre un tartan, fent la postura del lotus. «Me l’ha fet un amic de Barcelona, precisament!». La va tombar i, al darrere, hi va escriure, amb cal·ligrafia infantil, el telèfon i l’adreça del seu hotel: 90/1 Samsean Rd. Soi 6 Banpanthom, Pranakorn, Bangkok. «Promets que em trucaràs? Et convido aquest vespre a un pad thai, va!». «Sí, sí, compta-hi!», vaig respondre. Però no vaig arribar a dir-li mai res. Des d’aleshores ―dic jo que potser són coses del karma― no hi ha hagut cap cita en la qual no m’hagin deixat plantada.
Ni blanc ni negre 
M’encanten els teus personatges… Quants Robs s’arriben a creuar quan viatges per aquests móns?!