Marxar a la francesa

Vaig anar als encants per comprar-hi algun moble vell per restaurar i decorar el pis nou, però vaig tornar-ne només amb una fotografia. Cada cop que la mirava, em convencia més que era un retrat de l’Àlex, el company de classe de qui, un dia, la profe ens va dir que havia marxat a la francesa. A tots ens havia agafat desprevinguts. I semblava que a ell mateix també: al calaix del pupitre hi havia deixat l’estoig, els Dacs, un regle de trenta centímetres i el diccionari Vox. Ens van explicar que se n’havia anat amb la família al país de l’Speedy Gonzales. Aquesta va ser l’última notícia que vam tenir mai d’ell.
Vint anys després, la fotografia que en algun moment devia lluir en alguna vitrina de casa dels seus pares era a la taula del meu menjador. Com coi havia arribat a parar als encants? Havia estat casual, que jo hi hagués anat a topar? Potser, per tot això, el que m’inquietava era saber què n’havia estat, de l’amic que ens aixecava les faldilles a l’hora del pati. Em disposava a engegar el portàtil per cercar-lo al Google i el mòbil va vibrar. Un tal Àlex em demanava amistat al Facebook.

Advertisements

2 pensaments sobre “Marxar a la francesa

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s