―Una cervesa, sisplau. Quant és? Un euro? ―Jo ja furgava dins del moneder a la recerca de la moneda bicolor, però ell es va limitar a arrufar el nas, aixecar les espatlles i dir alguna cosa que no vaig entendre.
―Cerveza? ―vaig dir, aquest cop més fort. Amb una mà vaig gesticular fent veure que bevia.
Llavors, va somriure i em va mostrar les dents més blanques i lluents que havia vist mai. Es va ficar la mà a la butxaca dreta de la gel·laba, i no en va treure una llauna, sinó un mapa rebregat de la Via Làctia. Me’l va plantar als morros i amb l’índex assenyalava, amb insistència, un estel fugaç que hi havia al costat de Cassiopea. Aquelles ninetes atzabeja m’interrogaven i jo no sabia què respondre. Vaig treure el mòbil, amb l’esperança que el ge pe essa em donaria una resposta, però com que no he sabut mai fer-lo anar, vaig atansar-l’hi. Potser ell hi tenia més traça que jo! El va agafar i el va mirar, estranyat, i va desar-lo a la butxaca d’on havia tret el mapa. A canvi, em va regalar un altre somriure i una capseta de fusta plena de mirra.
Ni blanc ni negre 
Boníssim!
Tia! Se m’ha posat la pell de gallina i no només amb aquest! M’encanten i no em cansaré de dir-t’ho! 🙂