Uns guiris fotografiaven l’skyline de Barcelona reflectit a les quadrícules de vidre, i les veus d’uns pseudolletraferits que parlaven de Bolaño ressonaven pel Pati de les Dones. M’esperava assegut en un dels bancs de pedra, llegint, i en girar la pàgina del llibre que tenia entre les mans va alçar la vista, em va veure i va somriure. Vaig notar com la sang em deixava sec l’estómac i em tintava les galtes de vermell.
Mentre flotava cap a ell amb les meves Vans acabades d’estrenar, la veu de la mare em va fiblar els timpans: «No t’enredis, filla, no t’enredis!» De cop, la sola de goma de les vambes semblava de plom; el terra, un llot enganxifós que m’impedia avançar amb soltesa fins a on era la meva cita. La veu ressonava per tota la plaça, i gairebé que em semblava que veia la mare. Amb les celles arrufades, agitant les mans, fotent cara de mala hòstia. «Amb un separat i amb fills, tot són problemes! I després no em diguis que no t’he avisat!»
Ni blanc ni negre 