El Pinxo té un any i mig i és verge. Fa pipí només quan surt de casa, i sempre en el mateix metre quadrat de gespa dels Jardinets de Gràcia. A l’hora de fer les necessitats majors, no és tan primmirat. És més de carn enllaunada que de pinso, li agrada fer la migdiada sota la taula del menjador i llepar els peus de la seva mestressa, la Lola. Viuen en uns baixos ombrívols de Gràcia, que és l’únic que ella es pot permetre tot i treballar més hores que un rellotge. És per això que sempre surten a passejar quan el sol es treu les lleganyes o ben entrat el capvespre.
Fins avui.
La Lola s’ha quedat a l’atur i és el primer dia que, en posar els peus al carrer, fa un sol espaterrant. També és el primer dia que el Pinxo, fascinat per l’ombra negra i llargaruda de què no es desempallega la seva mestressa, s’oblida de fer el riuet en el lloc de sempre.
Ni blanc ni negre 