125 cc

Vaig mirar dissimuladament el rellotge: eren tres quarts i cinc de dotze. Al meu got encara hi quedaven quatre dits de granissat de llimona i ell ja feia estona que havia escurat les últimes gotes de l’orxata. Vaig encetar un nou tema de conversa i, en cada paraula, en cada somriure, en cada nova pregunta que li formulava, sentia com avançaven les busques. Tic-tac. Les dotze, les dotze i cinc, les dotze i deu. I llavors sí: vaig fer un cop d’ull al rellotge i vaig exclamar que era tardíssim i que, merda, ja no hi havia metro. Ja et porto; tinc la moto aparcada aquí mateix, em va dir. El motor va bramular. Vaig posar-me el casc i ell va convidar-me a pujar i a reposar les mans a les seves cuixes. Això d’encastar-li els pits a l’esquena va ser cosa meva. Vam travessar les rondes a cent per hora, l’aire xiulava i s’enduia cada paraula que ens dèiem i m’assecava les lents de contacte, però també em duia la flaire tèbia de sabó i colònia provinent del seu coll.