Confeccions Montse

Del monyo de castanyeta de la Montserrat no s’escapa ni un cabell. Ufanós, el relliga cada matí amb la perícia que atorguen més de trenta anys de pràctica i el passeja amb orgull en anar al bar a fer el talladet i en la visita setmanal al quiosc a la recerca de l’Hola. Al vespre, quan baixa la persiana de Confeccions Montse, el monyo és tant o més perfecte que quan l’ha pujada, a les deu del matí. El secret és senzill: en les estones mortes, aprofita el reflex de l’aparador per retocar el serrell i tibar els flocs rebels. Des de fa dos mesos i tres dies, però, el ritual també inclou saludar i somriure, coqueta, al veí que la mira des d’un dels balcons del bloc del davant. Avui, però, l’home no hi és. Abans de plegar per dinar, la Montserrat es mira al reflex de l’aparador i, just en clavar l’última de les agulles, sent el ning-ning de la porta en obrir-se. «Voy», crida. Es tomba. «Hola.» El veí del bloc del davant se li acosta, li posa la mà al clatell i li treu una, dues, tres, quatre agulles de la castanyeta. La cabellera vessa espatlla avall. «Així», diu, «estàs mil vegades més guapa».